Amb els companys del “Cine Club Ingenieros” havia realitzat (en 16 mm.) dues rareses, dues pràctiques d’aprenentatge: “Y ahora…” (1973) i “En la víspera de la vigila está prohibido sonar” (1974). Vàrem saber que a la càtedra de Mecànica tenien una càmera de 16 mm. per rodar assajos experimentals. Amb la força i empenta que ens donava saber que estàvem a les darreries del franquisme, vàrem dir que aquella càmera era de l’Escola d’Enginyers, que era de tots, i que el Cine Club tenia dret a tenir-la algun cap de setmana.
A continuació, amb la Cooperativa de Cinema Alternatiu, havia realitzat: “Un libro es un arma” (1975), “Can Serra, la objeción de conciencia en España” (1976) i els “Noticiaris: La Marxa de la llibertat, La dona, El Born” (1977).
El pare, i tots els meus avis (paterns i materns) varen néixer a Mont-roig del Camp (Baix Camp), jo des de xiquet hi anava per passar aquells tres mesos d’estiu. En aquella època, quan “oir missa” era una obligació, els diumenges d’estiu calia anar al Mas de Romeu a la missa que es feia pels estiuejants de Les Pobles i dels Prats, dels terrenys a prop del mar (el poble està a uns cinc quilòmetres endins). Allà veia arribar a un senyor gran amb una camisa blanca per fora dels pantalons i espardenyes als peus, que es quedava discretament cap al final del grup dels assistents; la seva senyora, somrient lleugerament, avançava més endavant saludant algunes persones conegudes. A l’hivern de 1963, en un programa de televisió (“Esta es su vida” del molt famós periodista de l’època Federico Gallo), sortia aquell senyor que jo coneixia de la missa dels estiuejants. El pare em va dir que era un important pintor, Joan Miró. El següent juliol la mare em va esperonar a que li demanés si em podia firmar una fotografia d’aquell programa de televisió. I, gairebé dut per la mare, mi vaig atansar i vaig aconseguir l’autògraf. Al cap d’uns dies la senyora Miró es va trobar a la mare comprant en alguna botiga del poble i li va dir que el seu marit estava preocupat “doncs l’altre dia no duia ulleres i no sap si aquell autògraf estava ben fet”, afegí que comparéssim la firma amb la d’algun quadre seu i que si era diferent que anés al seu mas que me’n faria una de nova. Miró tenia seixanta-nou anys, havia fet una munió d’exposicions arreu del món, feia molts anys que era un pintor rellevant, i es preocupava per la firma darrera una fotografia que tenia un xiquet de tretze anys.
Aquell Mas de Romeu, de la missa dels estiuejants, quedaria immortalitzat per Miró en el seu famós quadre “La casa de la palmera” (1918). Jo confessava els meus pecats d’adolescència rere la finestra del mig del segon pis.
El 1968 acompanyat del meu avi matern, Francesc Rom Serra, vaig anar a veure la primera gran retrospectiva de Miró a Barcelona, a l’Antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, als baixos d’on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya. Es va inaugurar el 19 de novembre amb la presencia dels ministres franquistes Fraga Iribarne i López Rodó, i la subtil absència de Miró (“el pintor estaba indispuesto” deia “La Vanguardia” en la seva crònica de l’endemà). Jo vaig fer moltes fotografies dels quadres (en blanc i negre); aleshores encara se’n podien fer i no venia cap guarda de seguretat a prohibir-t’ho. El 1976, poc després d’inaugurar-se, també vaig visitar la Fundació Miró; vaig poder gaudir d’alguns dels seus quadres de paisatges mont-rogencs.
El 1978, a la Galeria Maeght, del carrer Montcada 25 de Barcelona, es va fer l’exposició “Miró: Dibuixos, gouaches, monotips” (10 maig a 30 juny). Aquesta galeria s’havia inaugurat el novembre de 1974. Vaig aconseguir acostar-me al senyor Miró i en unes breus frases li vaig dir que jo era descendent de Mont-roig, de cal Panadero, que el meu oncle era Joaquim Martí Tost, el del cinema del poble (ell el coneixia). També li vaig explicar el que havia fet fins aleshores en cinema i que m’agradaria molt poder fer un documental sobre la seva relació amb Mont-roig. Mai he tingut una resposta positiva en tan poc temps. Potser un camí celeste el va dur a aquell xiquet de l’autògraf. Em va adreçar al que li feia de secretari, el responsable de la Galeria Maeght de Barcelona, Paco Farreras. Vam quedar que aquest buscaria una data lliure de Miró en alguna de les seves properes visites a Barcelona.
A continuació, amb la Glòria, vam fer un viatge a Madrid per poder veure una important retrospectiva sobre Miró que es va fer al Museo Español de Arte Contemporáneo (MEAC), a la Ciutat Universitària (del 4 de maig al 23 de juliol de 1978). Aquest museu seria l’origen de l’actual “Museo Reina Sofia”. Allà vaig poder comprar una reproducció del seu quadre “Mont-roig: poble i església” (1919). Durant molts anys no se’n va fer cap més reproducció.
Van anant passant mesos i mesos, jo trucava de tan en tan al Paco Farreras i sempre hi havia la possibilitat d’un proper viatge, que es fonia quan ens acostàvem a la data promesa. Mentre Miró vivia un any frenètic. A l’agost, al seu estudi de Palma, va caure i es lesionar. Va rebre la Medalla d’Or de Palma de Mallorca, la Gran Cruz de Isabel la Católica del Ministerio de Asuntos Exteriores, i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Era evident que ni el Paco Farreras ni la Galeria Maeght tenien cap interès en que es fes un documental sobre els quadres de la primera època, sobre els dels paisatges mont-rogencs.
En paral·lel a Mont-roig, el novembre 1978, es creava l’Associació de Veïns Muntanya Roja, promoguda, entre d’altres per Miquel Anguera, que anys després seria alcalde del poble (2001 i del 2003 al 2007) i després membre de la Junta del Centre Miró. Des d’aquesta plataforma es va promoure un acte d’homenatge de Mont-roig a Miró. Tot i que el 15 de juny de 1977 van haver les primeres eleccions generals democràtiques, en els ajuntaments encara hi manaven els darrers governs franquistes. L’alcalde va imposar aconseguir un mínim de mil firmes de vilatans per iniciar els tràmits legals de l’homenatge; en el padró de 1975 constava que Mont-roig tenia 3.607 habitants.
L’homenatge es va fer el 29 d’abril de 1979. El 3 d’abril hi van haver les primeres eleccions municipals democràtiques, on va guanyar la candidatura de “Unión de Centro Democrático”, el partit d’Adolfo Suárez, i Josep Maria Aragonès seria elegit alcalde el 19 d’abril. Aquell dia de l’homenatge, la que aleshores era la “Plaza del Generalísimo Franco” i que tothom coneixia pel seu nom antic de Plaça Castelar, es va omplir d’un molt nombrós públic. Feia pocs dies que encara hi havia una pintada, amb lletres prou grans, a la paret que hi ha entre el portal i l’estanc, on es reivindicava “Franco”.
Assabentat de l’homenatge, vaig aconseguir una càmera de 16 mm. (una mítica Bolex-Paillard) i em vaig disposar a enregistrar l’acte. Miró i les autoritats estaven situats al replà de la font, que queda més elevat que la resta de la plaça. Davant de tot ens vam posar el càmera de televisió espanyola i jo, ambdós amb les respectives càmeres de 16 mm. Jo pensava apropar-me a Miró quan acabés l’acte i preguntar-li pel projecte de documental. Com que rodava amb una “Bolex de corda” (després de cada 30 segons cal aturar-se i carregar la corda que permet que corri la pel·lícula dins la càmera), un dels moments en que ho feia, amb la cara aleshores ben visible, Miró em va veure, deuria recordar-me, i, amb un gest prou clar amb la mà, em va fer saber que després m’hi acostés. Així ho vaig fer. Abans d’arribar a dir-li gairebé res, em va preguntar “Com tenim aquell documental del que em parlaves temps enrere?”. D’una manera prou educada li vaig fer saber que no havia aconseguit una data pel rodatge. No em va deixar acabar. Va girar-se, tot cercant al Paco Farreras, i li va dir que vingués. “Busca una data de les properes setmanes”, i mirant-me a mi em digué que seria millor que anéssim a Palma de Mallorca. Vaig quedar molt content i agraït, tot i que en principi no comptava amb la despesa del viatge d’un reduït equip (en avió) a Palma. Era una “producció familiar” (de la Glòria i jo), i rodar en 16 mm. i en color era prou car.
Finalment em van proposar el dimarts 26 de juny. Vaig demanar als companys Llorenç Soler i Joan Martí Valls (ambdós de la Central del Curt) que em fessin (respectivament) de càmera i l’enregistrament del so. La Glòria Alsina faria les fotografies. I també ens acompanyava el meu germà Francesc Martí Rom. Vam arribar prou aviat a “Son Abrines”, a casa de Joan Miró, al barri de Gènova de Palma. Ens va rebre la senyora Miró, Pilar Juncosa. “Hola, que tal per Mont-roig?”. Jo li vaig recordar que era del cal Panadero. Em va agafar apart i em va dir que era una llàstima que hi haguéssim anat aquell dimarts, que tots els dimarts anava a passar el dia a casa del seu germà, a Palma. A continuació, em va demanar que no estiguéssim massa estona, “el Joan ja té vuitanta-sis anys i no convé cansar-lo”. Uns moments després ens vam acomiadar, i, al tancar la porta, Miró se’m va atansar i em digué: “tenim tot el dia per endavant”. Vaig entendre perquè ens hi havia fet anar el dimarts.
Ens vam dirigir al Taller, a tocar de la casa, i vam començar a enregistrar les seves respostes a les qüestions que jo li anava proposant sobre la seva relació amb Mont-roig. Després vam fer aquell llarg travelling seguint a Miró recorrent el seu taller, acostant-se i esguardant els quadres que tenia recolzats a taules i parets (veient-ho després sembla com si s’acomiadés de cadascun d’ells). El Llorenç, amb la càmera, l’anava seguint a una distància adequada. A continuació, Joan Miró s’enlairava per una escala de fusta, estreta i de considerable pendent. Al arribar a dalt, a l’entresolat, Miró s’endinsava pel mig de taules plenes de dibuixos fins arribar a la barana que permet tenir una visió complerta de la part inferior del taller; des d’allí (a la manera d’una famosa fotografia de Català-Roca) Miró mira detingudament el taller. Es un llarg travelling perfecte (gràcies Llorenç). Aquest pla s’ha reproduït a molts altres documentals.
Finalment li vaig explicar que havia demanat permís a Raimon per utilitzar la seva cançó “A Joan Miró”. Que m’agradava molt aquell “D’un roig encès…” que l’iniciava, que tenia molt clar, des d’un principi, que el seu títol del documental havia de ser “D’un roig encès: Miró i Mont-roig”. Era com si la cançó de Raimon em conduís com si fos un guió abreujat. Miró em va dir que estava molt bé; fins i tot, crec recordar que hi va afegir alguna cosa com que era “molt punyent”. Li vaig demanar si podia escriure el títol en una cartolina blanca, i si podíem enregistrar-lo. És la darrera seqüència del documental. Cantava Raimon: “D’un roig encès / voldria les cançons. / D’un roig encès / voldria la vida…”. Aquest “D’un roig” duia, fonèticament, a “Mont-roig”. M’explicava Raimon (en el text “Raimon, Miró i Mont-roig”) que “aquest roig era tant un element plàstic com polític…”.
Quan vam sortir del Taller de “Son Abrines”, cadascun de nosaltres, vam tenir la sensació que havíem compartit unes hores màgiques.
Vaig aprofitar l’estiu a Mont-roig per rodar imatges dels seus paisatges, del poble. Vaig rodar un pla amb càmera subjectiva com si el jove Miró (anys vint o trenta del segle XX) baixés corrent pel camí de la Caseta del rellotge que condueix del Mas Miró cap al mar. Volia que fos (en blanc i negre) l’inici de la pel·lícula. Ell comentava a l’entrevista que li vam fer a Palma que corria pels camins per fer exercici. Jo també recordava com la meva avia m’explicava que la gent del poble pensava que aquell xic estava boig doncs corria pels camins (aleshores sols corrien pels camins aquells que havien comés alguna malifeta), a més quan arribava a la platja començava a moure frenèticament braços i cames en uns moviments que els hi semblava estranys (feia gimnàstica “sueca” tal com se’n va dir anys més tard).
Aquest rodatge estiuenc a Mont-roig vaig haver de conciliar-lo amb les darreres setmanes de vida del meu avi Francesc Rom Serra. Ell, des de feia anys, reivindicava que Mont-roig havia de fer algun tipus de reconeixement a Miró. Morí el 27 d’agost. Per això vaig dedicar-li el documental: “Al meu avi, que m’obrí les portes del coneixement”. Unes setmanes més tard vaig haver de convèncer a la seva esposa, a la meva avia Dolors Ferratjes Tost, que cantés els “Goigs de la Mare de Déu de la Roca” i “l’Himne de la peregrinació de 1907”, que jo volia incorporar a la banda sonora. Es nota que es una veu vella i trencada.
“D’un roig encès: Miró i Mont-roig” es va estrenar al Cine Martí de Mont-roig (del meu oncle) el dissabte 24 de novembre de 1979. Es va fer un altre passi a l’endemà al matí. Després es va projectar a la Fundació Miró (7 de febrer de 1980), quan el seu director era Francesc Vicens, amb qui em retrobaria el 2003 en un d’aquells projectes anuals que fèiem amb Juan Manuel García Ferrer al si del Col·legi d’Enginyers, de fer un llibre i un documental dedicat a un personatge de la cultura catalana. Vam enregistrar part de la seva entrevista a la mateixa Fundació Miró.
Finalment, Miró va poder veure el documental aprofitant un dels seus viatges (cada vegada més escassos) a Barcelona. El Paco Farreras ens vam citar un dissabte a la tarda a la planta baixa d’una casa del carrer Muntaner, a prop de l’Avinguda del General Mitre. Era l’estudi dels importants arquitectes Enric Tous i Josep Maria Fargas. Aquests havíem fet l’edifici de Banca Catalana (1968) del Passeig de Gràcia 84, el del Banc de Bilbao (1970) a Diagonal 468, la seu corporativa de Banca Catalana (ara edifici Planeta, 1976) a la Diagonal 662 i l’edifici Publi (1977) al Passeig de Gràcia 55. El selecta grup d’arquitectes de la dita Escola de Barcelona (amb Oriol Bohigas al capdavant) menystenien el “tecnologisme” dels seus edificis.
El 21 de juny de 1980 hi vaig anar amb la Glòria i el company escriptor (i estiuejant a Mont-roig) Raúl Ruiz; amb un projector de 16 mm. (de la Central del Curt) i una còpia de “D’un roig encès…”. Allà hi havia un considerable grup de persones, entre ells Joan Brossa i Josep Maria Mestres Quadreny. Les primeres imatges van il·luminar la paret blanca, eren aquelles de blanc i negre de càmera subjectiva amb la banda sonora amb una respiració forçada… Miró, que estava al meu costat, se’m va apropar i em va dir una cosa com: “es quan jo baixava corrent del mas cap a la platja!”. Vaig restar tranquil la resta de la projecció. Al final vaig demanar a Miró si podia dedicar-me aquella reproducció del quadre “Mont-roig: poble i església” (1919) que havia adquirit en aquella retrospectiva a Madrid del 1978. Hi va escriure: “A Martí Rom, en record d’aquesta vetllada veient aquesta pel·lícula, tan plena de vida, i tan emocionant per mi”.
El documental va iniciar un llarg recorregut per cine-clubs i demés sales distribuït per la Central del Curt. També va tenir algunes projeccions rellevants: a la “Galleria Interarte” de Milà (3 de març de 1981) o al Passatge del Crèdit durant l’Homenatge a Miró pels seus 90 anys (19 al 30 d’abril 1983). Fou el Tercer premi de la Setmana Internacional de Cinema de Barcelona (novembre de 1980).
Amb motiu de la mort de Miró, el 25 de desembre de 1983, amb noranta anys, i tan sols quatre anys després del rodatge de “D’un roig…”, es va passar a TVE el dissabte 31 de desembre. El 15 de febrer de 1985, TV3 va dedicar un extens programa (“Galeria Oberta”) a Miró; entre d’altres es va projectar “D’un roig…” i em van fer una entrevista a la biblioteca de la Fundació Miró. El meu documental el van tornar a passar el 14 de març de 1985 i el 12 d’agost de 1986. El maig de 1989 la Fundació Miró el projectava continuadament en una de les seves sales. La Filmoteca de la Generalitat l’ha passat diverses vegades: 25 de maig de 1980, 29 de gener de 1986, 8 de febrer de 1997 i 25 d’octubre de 2011.
No vull acabar sense reproduir unes frases que el company Raúl Ruiz va escriure en un llarg text (“Martí Rom, Miró, Mont-roig: la Constelación núm. 24”) publicat a la revista “Nueva Lente” núm. 100 (desembre de 1980): “… Martí Rom ha seguido y perseguido, con una voluntad singular, aquellos parajes de Mont-roig que los ojos de Miró escrutaron y su mano plasmó… no se puede entender la creación mironiana sin Mont-roig; no se pueden entender sus estrellas, sus lunas, sus constelaciones… (la película) sólo podía ser realizada por alguien que amara y conociera el pueblo, que amara y conociera al pintor, que sintiera un respeto –tan religioso como el de Miró- por esta tierra…”.
Teniu les paraules de Joan Miró a “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” a l’arxiu annexat.
.
Glòria Alsina, Martí Rom, Joan Miró, Joan Martí i Llorenç Soler
Joan Martí, Llorenç Soler i Martí Rom
.
