Dèiem en el punt anterior (“52”) que la pel·lícula “El último sábado” s’havia estrenat a Barcelona el 16 de maig de 1967, al cinema Windsor, a la Diagonal, costat muntanya i a l’altura de la Rambla de Catalunya. I que era un cinema de la competència, no era dels Balañà. Aleshores el mític (i execrable) crític de “La Vanguardia”, Antonio Martínez Tomás, va escriure un ferotge text en el que entre d’altres coses deia que la pel·lícula era un “ejercicio incoherente, deslavazado y de escasa solidez artística… un desatino”.
Com a conseqüència d’això, Pere Balañà va demanar al director de “La Vanguardia” el dret de rèplica perquè considerava que se li havia faltat al respecte quan entre d’altres la crítica de Martínez Tomás deia que “en la abundante propaganda publicitaria que ha precedido al estreno de la película, se nos ha dicho que “El último sábado” aborda el problema, trascendente y grave, de los inmigrantes que llegan en grandes masas a la ciudad condal y el esfuerzo de estos por adaptarse a las circunstancias de su nueva vida. También aquí la película cae en delito de fraude…”. Abans d’això i també després, un conjunt de crítics barcelonins, tips de les crítiques inconnexes i a vegades despietades contra el nou cinema que Martínez Tomás estava fent, van fer uns textos denunciant-ho.
Vèiem en el punt anterior com aquella revista “Lumière”, dirigida per Enric Ripoll Freixes, es van dedicar varis números a “El último sábado”. En el número 40 (març de 1968), a la pàg. 143, hi ha un extens dossier sobre aquell lleig assumpte de la crítica de “La Vanguardia” (veure l’arxiu annexat).
.
.
