Com explicava en el punt “37”, la revista “Ressò mont-rogenc” va començar amb un número zero el desembre 1981. Des d’aleshores s’han anat publicant quatre números per any (un per trimestre), fins arribar al núm. 132 (quart trimestre del 2014); a continuació s’ha anat publicat a Internert: www.ressomont-rogenc.cat.
Jo vaig començar a col·laborar-hi en el número 5 (2n trimestre de 1983). Vaig anar fent diversos articles, entre d’altres, sobre artistes de Mont-roig (Teresa Llàcer, Joan Rom i el meu germà Francesc Martí Rom), sobre la relació de Joan Perucho i Joan Miró, les meves propostes dels “Ninots mironians” a Mont-roig i l’itinerari “3MR: Mirar, Miró, Mont-roig”, pel Centenari de Joan Miró (1992)… També, treballs més extensos dedicats a l’amic i escriptor Raúl Ruiz (1947-1987), veure punts “39” i “40”, i a Jacint Salvadó Aragonès (1892-1983), aquell mont-rogenc dit “Cintu Quadrus” que fou el model dels famosos arlequins de Picasso del 1923 i també rellevant pintor a París.
Hi havia un tema que feia temps em rondava pel cap: fer un treball el més ampli possible de recerca sobre el Marquès de Mont-roig. En aquells anys noranta del segle passat s’havia perdut el coneixement de la seva relació amb el poble. Hi havia molt poca informació, tan a Mont-roig com en general. Fins i tot, a Mont-roig aquell nom ja sols el recordaven vagament algunes persones d’edat. Jo recordava que la meva avia, Dolors Ferratjes Tost (de “ca la Pobreta”), quan parlava del que ja es coneixia com Mas Miró deia sempre que era el Mas de Ferratges (del Marquès de Mont-roig); i que, probablement, podíem tenir algun llunyà parentiu. La diferencia de la “j” per la “g” en el cognom era deguda a algun antic error de transcripció.
M’interessava el tema d’aquest Ferratges, que fou el primer Marquès de Mont-roig, també perquè, com ja he citat, la seva finca, aquell mas, després el compraria el pare de Joan Miró i fou la causa que el pintor, quan encara tan sols tenia divuit anys, el 1911, anés per primer cop a Mont-roig. Després hi tindria una llarga relació fins el 1976, durant seixanta-cinc anys hi aniria a passar varis mesos a l’any. Tan sols unes frases rellevants: “Tota la meva obra és concebuda a Mont-roig” o “Quan viatjo sempre duc al maletí una garrofa de Mont-roig”.
La conclusió d’aquest treball, d’uns cinc anys, fou el text “El Marquès de Mont-roig, a la recerca d’una ombra”, que es va publicar en setze capítols des del número 67 (3r trimestre 1998) fins el número 82 (2n trimestre 2002). Seixanta-cinc pàgines.
Antoni Ferratges Mesa, primer Marqués de Mont-roig, va néixer a Santiago de Cuba el 13 de maig de 1840. Els seus pares eren Ferran Ferratges Ballester (de Mont-roig) i Magdalena Mesa Fàbregas (de Santiago de Cuba). L’avi patern era Joan Baptista Ferratges Jordi (de Mont-roig), notari i secretari de l’Ajuntament de Mont-roig; estava casat amb Bernarda Ballester Casañas (de Sitges). Durant la Guerra del Francès un escamot d’homes de Mont-roig havia assaltat un comboi d’avituallament dels francesos al inhòspit i temut Coll de Balaguer (just al sud de l’Hospitalet de l’Infant), mentre el ferotge general Suchet assetjava Tarragona. Aquest com a represàlia va ordenar saquejar Mont-roig, se’n va endur uns cent homes del poble i en va fer afusellar a tres, un d’aquests era l’avi del futur marquès. Era el dia de Corpus (i Sant Antoni), el 13 de juny de 1811.
Quedaren dos nois i tres noies. El gran dels germans, Joaquim Ferratges Ballester va morir al Fort de l’Oliva, a Tarragona, el 1823, quan la invasió dels “Cent mil fills de Sant Lluís” va imposar el règim absolutista de Fernando VII. Això acompanyat de diverses penúries al camp degut a sequeres i pedregades va determinar que Ferran Ferratges Ballester emigrés a Santiago de Cuba (1828). Tenia dinou anys. Cal recordar que la seva mare era de Sitges, un poble amb molts americanos (era tal com se’ls coneixia allí). Els de Sitges anaven a Santiago de Cuba i els de Vilanova i la Geltrú a La Habana. Normalment els “americanos” tornaven després d’uns vint o vint-i-cinc anys; Abans enviaven el fill (o fills) ha estudiar a Barcelona. També fou en aquest cas. El fill, que seria el primer Marquès de Mont-roig, va tornar el 1848; i els seus pares cap el 1852. Vivien al senyorial (aleshores) carrer Ample, al número 3. Era un entorn financer, hi havia la sucursal del Banc d’Espanya, la Banca Arnús, la Llotja de Comerç…
El 1853 Mont-roig era un poble gran, tenia 2.680 habitants. La principal font econòmica era la vinya. Les terres que hi ha des del poble al mar, uns cinc quilòmetres, eren molt productives; principalment aquelles que hi havia des la meitat fins gairebé la platja, es la partida de Les Pobles. Aquí l’americano Ferran Ferratges Ballester va comprar una gran finca on s’hi va fer edificar un important edifici d’un cert estil colonial. Serà el Mas de Ferratges.
Antoni Ferratges Mesa es llicencià en dret a Barcelona el 1863. Tan l’americano Ferran Ferratges Ballester com el seu fill van fer rellevants inversions en les noves línies del ferrocarril. El fill va tenir càrrecs importants en algunes d’aquestes companyies. També era un d’aquells liberals radicals, amic de Joan Prim, que conspirava per enderrocar Isabel II. Va participar a la “Gloriosa revolución de septiembre” de 1868. L’any següent fou elegit diputat a Corts pel districte de Vic. La seva carrera política s’allargaria fins la seva mort el 21 de febrer de 1909. Va ser governador, diputat i senador. Sempre en les files liberals; era amic del gran factòtum liberal Práxedes Mateo Sagasta. Vivia a Madrid. Va ser molts anys diputat pel districte de Granollers; aquest districte arribava fins a Badalona (on hi tindria una presència important). L’11 de juliol de 1879 la Reina regent Maria Cristina li va concedir el títol de Marquès de Mont-roig. Poc abans, el 8 de juny de 1879, moria a Barcelona el seu pare, l’americano Ferran Ferratges Ballester. Aquell mateix any, el 10 de febrer, naixia a Madrid el fill del Ferratges polític, seria l’Alvaro Roberto Ferratges Domínguez. Els descendents del marquès ja no van tornar a Mont-roig. Van vendre el 1911 aquella gran finca a Miquel Miró Adzaries i Dolors Ferrà Oromí, els pares de Joan Miró. El pare era de Cornudella (Priorat).
Foren uns cinc anys de recerca. Primer vaig trobar a Internet, a finals del anys noranta la informació que hi havia era prou escassa, el “Boletín oficial del Estado” (B.O.E.) del 28 de maig de 1966 que reconeixia el títol de Marquès de Mont-roig a Santiago Castillo Ferratges. Aquest era el besnét del primer marquès. En aquella època no hi havia gaire dificultat per cercar el telèfon d’una persona de la qual tan sols coneixies el nom i cognom. Vaig trucar al seu germà. Un cop vaig poder parlar amb aquell em va dir que tota la documentació que tenia la família havia desaparegut en algun bombardeig a Madrid durant la Guerra Civil, sols sabia algunes coses en general sobre la seva nissaga. Més endavant, aprofitant un viatge de feina a Madrid, vaig aprofitar per visitar-lo.
Com que sabia que havia estat diputat i senador, vaig escriure un correu electrònic al Congrés i al Senat; no tenia gens clar que acollissin la meva necessitat d’informació. Foren admirables. Tan en un cas com en l’altre m’anaven enviant fotocopiada les actes de les sessions en que va intervenir i que jo anava solicitant. Aleshores encara no era freqüent això d’escanejar i crear arxius informàtics “pdf”. Vaig arribar a aconseguir un gran dossier. I, d’aquí, van anar sorgint les noves línies d’investigació. Ja aleshores els senadors havien d’informar de les seves possessions: terres, cases…
També vaig pensar que Sitges i Badalona eren dues poblacions rellevants. La primera és on havia nascut la mare del marquès, des d’on ell s’havia embarcat cap a Amèrica. De la segona jo recordava com anys enrere, quan sorties de Barcelona per l’autopista del Maresme, ràpidament trobaves la sortida de l’Avinguda del Marqués de Mont-roig. Foren moltes hores de treball en els respectius arxius municipals, llegint, entre d’altres el diari “El Eco de Sitges” o “El Eco de Badalona”.
També va caldre moltes hores a l’Arxiu Històric de Tarragona, a la Rambla Vella, on vaig conèixer al Josep Maria Grau Pujol, que he retrobar després en altres tasques culturals. I al dit, aleshores, Arxiu Històric Comarcal de Reus, que estava a la Torre del Cambrer, a la plaça del Castell.
Per altra banda, vaig trobar que la petició a la Reina regent Maria Cristina del títol de marquès l’havia fet l’alcalde de Mont-roig, Gaietà Romeu Benaprés. Molt a prop del Mas de Ferratges (ara Mas Miró) hi ha el Mas d’en Romeu. Vaig tenir la sort que els actuals propietaris, la família Cortés, guardessin documentació antiga, actes notarials. Allà vaig trobar que els Romeu venien (també) de Sitges. El pare de l’alcalde, Bartomeu Romeu Casañas, també era un americano; a més, aquest cognom Casañas coincidia amb el segon de la mare del marquès. També alguns dels avaladors dels respectius viatges a Cuba, d’aquest Romeu i del Ferratges, eren els mateixos.
Calia cercar si quedava algun Romeu a Sitges. Vaig fer com sempre, agafar la llista telefònica i començar a trucar. Quan trobava algú, el primer que feia era explicar el motiu de la meva trucada: estava fent un treball sobre Antoni Ferratges Mesa, Marquès de Mont-roig, i sabia que havia tingut relació amb els Romeu de Sitges. La meravellosa sorpresa fou quan una agradable senyora em va contestar que el seu marit era un Romeu, que creia que no tenia cap relació amb els de Mont-roig, però que casualment el seu gendre es deia Antonio Ferratges de Castellanos i sabia que tenia algun parentiu amb el marquès. Vaig acabar descobrint que descendia del germà del marqués, de Ferran Ferratges Mesa. Curiosament aquest sitgetà havia conservar el mateix nom i cognom que el marqués. Poc a poc anava definint un arbre genealògic molt complert dels Ferratges, dels de Mont-roig, de Madrid i de Sitges.
També vaig trobar que un cunyat d’aquest Ferran Ferratges Mesa, germà del marquès, era un famós enginyer d’idees anarquistes, Ferran Tarrida del Mármol, que fou empresonat a Montjuic en relació a l’atemptat del Corpus de Barcelona del 1896. La que deuria ser la primera campanya internacional, sobre sobretot des d’Anglaterra, contra les arbitrarietats de la justícia espanyola, més les gestions que va fer el marquès, van aconseguir el seu alliberament.
Per acabar d’embolicar la troca, resulta que aquest enginyer, Ferran Tarrida del Mármol, era fill de Joan Tarrida Ferratges, i aquest de Carme Ferratges Ballester (germana del americano Ferran Ferratges Ballester, el pare del marquès). Amb això a Sitges van proliferar els nissagues procedents dels Ferratges Tarrida i dels Tarrida Ferratges. En aquesta població hi podem trobar un carrer dedicat al Marqués de Mont-roig, és la continuació del famós carrer dit del Pecat (del Primer de Maig), fent cantonada amb el carrer Joan Tarrida Ferratges, que ens du a la casa pairal dels Ferratges de Sitges, les conegudes ara com “can Ferratges”, al carrer de la Bassa-Rodona. Al seu darrera hi ha els jardins públics de can Ferratges.
Canviant de línia de treball també em calia cercar informacions sobre la relació dels Ferratges amb el desenvolupament del ferrocarril a Espanya. Em va ser de gran utilitat el “Centro de Estudios del Ferrocarril Español” i el seu president Carles Guasch. Aleshores aquest tenia tota la documentació antiga del ferrocarril, de la segona meitat del segle XIX, a casa seva. Quedava amb ell alguns vespres i em deixava durant dos o tres hores una munió de paperassa damunt de la taula del menjador. Potser la manera era un xic rudimentària però en va ser de gran ajut i utilitat.
Fou un temps meravellós, una recerca fascinant. Acabava el darrer article d’aquella llarga sèrie de setze capítols donant les gràcies a les persones que m’havien ajudat, i dient que “he fet nous amics”. Veure l’arxiu annexat; la continuació d’aquest llarg text la trobareu en el punt següent, el “56”.
Fruit d’aquest treball, l’Arxiu Municipal de Badalona, em va oferir publicar una síntesi sobre el marquès i aquesta ciutat. Fou el text “El marquès de Mont-roig” a la Revista anuari del Museu de Badalona “Carrer dels arbres”, en el número 11, pàg. 37 (desembre del 2000).
El Grup d’Estudis Sitgetans em va convidar a fer una conferencia sobre la relació del marquès amb aquella població (7 d’octubre de 2005). També vaig publicar un article a la “La Xermada”, revista municipal de cultura popular de Sitges, en el número 37, pàg. 26 (tardor del 2005).
Aquest exhaustiu treball ha aportat informació precisa sobre aquest personatge i la nissaga dels Ferratges. Des de fa anys a molts textos que parlen del Mas Miró o de l’anada per primer cop del pintor a Mont-roig, ja s’esmenta que aquell mas i finca eren del Marquès de Mont-roig.
Tampoc hi havia informacions seves als llibres dedicats als indians o americanos. Sí n’hi ha ara, i citant les fonts (cosa no gaire freqüent) en el llibre “El llegat indià a les comarques de Tarragona” de Tate Cabré Massot i Eli Sáinz Fortuny, editat per la Diputació de Tarragona (2015).
.
.
