Quan el 2010 em vaig decidir escriure un llibre sobre la relació de Miró i Mont-roig, pensava que ho resoldria en un sol volum. Va caldre fer una mena de punt i apart. El primer llibre fou: “Joan Miró i Mont-roig: Pal de ballarí (1911-1929)” (Arola Editors, 2012). Veure el punt “82”.
Vaig deixar reposar el tema uns anys i el 2017 vaig posar-me a redactar el segon volum. Cal dir que la recerca estava ja gairebé tota feta. Aquest és “Joan Miró i Mont-roig: el xiscle de l’oreneta (1930-1983)” (Arola Editors, 2018).
Aquest llibre és el punt final d’un treball iniciat fa quaranta anys sobre la relació de Joan Miró i Mont-roig del Camp. Abans hi hagut, entre d’altres treballs, els documentals “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979), “Mont-roig: tornaveu mironià” (2002) i “Safatans mironians” (2007). I la creació, amb uns quants amics de Mont-roig, del Centre Miró el 2005 (veure els punts “72 i “84”). Tancava un llarg cicle.
Aquests dos llibres, i més concretament el segon, “Joan Miró i Mont-roig: el xiscle de l’oreneta (1930-1983)”, els veig com una mena de riu mironià, el meu riu mironià, on hi ha les meves particulars aportacions (fonamentalment amb relació amb Mont-roig) al que seria el mar del coneixement mironià, on molts d’altres hi ha contribuït amb les seves recerques i informacions.
Els que hem estudiat Mecànica de fluids, jo a Enginyers, ens explicaven que una massa d’aigua (un riu) no és un conjunt homogeni que es mou uniformement, que hi ha varies capes d’aigua que llisquen unes damunt les altres i en el mateix sentit. El meu riu mironià té tres capes. La més visible, la de dalt, seria l‘obra de Joan Miró, si més no les seves obres més significatives.
La segona capa seria la vida de Miró relacionada amb els seus amics de Barcelona (Joan Prats, Joaquim Gomis, Llorenç Artigas…), de l‘estranger (Alexander Calder, Ernest Hemingway…), els seus marxants Aimé Maeght i Pierre Matisse,…, però també amb els masovers del mas, els pagesos del voltant, el taxista del poble, la gent de Mont-roig…
La tercera capa seria la vida quotidiana en aquell indret del Mas Miró, a la partida de Les Pobles, allà a mig camí del poble a la mar. Com s’hi vivia als anys trenta, quaranta, cinquanta… quan els masos escampats pel terme havien de dur una vida gairebé autosuficient ?. Encara no hi havia les comunicacions modernes. Fins el 1930, Miró (i els seus amics de Barcelona) havien de viatjar amb tren fins a Cambrils i des d’allí anar al mas amb la tartana del masover; uns set quilòmetres. Quan van inaugurar el baixador de tren de Mont-roig (el dit “Apeadero”), ja sols hi havia uns tres quilòmetres fins el mas.
Quan va arribar la modernitat a les Pobles? El corrent elèctric? El telèfon? Com s’ho feia Miró per anar a visitar alguns pobles del Baix Camp, del Priorat? A Cornudella, el poble del seu pare? Quan la seva esposa, Pilar Juncosa, va disposar d’un cotxe i van tenir una major mobilitat?
En aquell indret obligatòriament autosuficient, que s’hi conreava? Que menjaven? Tenien animals pel consum? Sols restava el peix, com l’obtenien? Quins menjars li agradaven especialment a Miró?
Quin era l’horari habitual de la vida al Mas Miró? Quan esmorzaven o dinaven? Quan Miró es dedicava a treballar en la seva obra? Quan anaven a la mar? A quina platja?
Aleshores el Mas Miró era un entorn aïllat, del poble de Mont-roig i de la resta del món.
En aquest llibre també he aprofitat per aprofundir en la relació de Miró i Cornudella, el poble des seus avantpassats. Fins aleshores la informació que hi havia era molt escassa.
El mateix passava, abans dels meus textos i libres, amb la informació que hi havia sobre la seva relació amb Mont-roig. Gairebé es limitava a explicar que els seus pares el van enviar el 1911 a un mas de Mont-roig (aleshores Mas de Ferratges, veure el punt “55”) que acabaven de comprar, que allí es va refer d’unes febres i va entrar en contacte amb el món de la pagesia, de la terra, d’una terra que endavant serà per a ell la representació de la terra de Catalunya. Poc més es sabia.
Que sabíem de Miró i Cornudella? Que el seu avi era ferrer i el seu pare havia anat a viure a Barcelona tot cercant un millor futur. Com que el seu avi era ferrer podríem inferir que potser d’aquí li venia la seva vessant escultòrica.
Primer volia aclarir l’arbre genealògic del pintor. La meva recerca ha aconseguit establir fins a sis generacions enrere. Entre d’altres volia conèixer les persones del seu nucli familiar més proper, saber de les seves professions, quin nivell social tenien… Això em permet dir que molts d’aquests eren persones benestants, i d’un cert prestigi social al poble.
L’altre indret que m’ha agradar remarcar és Sant Cugat del Vallès, no en va hi visc des del 1982. Fins ara aquest poble entrava en la vida de Miró el 1970 amb la creació del “Tapís de Tarragona” a la Casa Aymat. Per entrar en detall podeu accedir al punt “79”.
Ho resumiré: la Casa Aymat, important manufactura de tapissos i catifes, amb la mort de Tomàs Aymat (1944), va passar a mans de l’empresari tèxtil Miquel Samaranch (1955). L’esposa d’aquest era Mercè Viñas Trueta, neboda del famós Doctor Josep Trueta, que vivia a l’exili, a Londres. I aquest era amic de Joan Miró.
Rosa Samaranch Viñas, filla de Miquel Samaranch i Mercè Viñas, explicava: “La família l’anàvem (a l’oncle Trueta) a veure a Perpinyà i… el pare li explicà el projecte de l’Escola Catalana de Tapís”. Aleshores és quan el Doctor Trueta, el 15 d’agost de 1960, escriu a Joan Miró suggerint-li que anés a visitar la Casa Aymat. Aquest ho farà el 5 d’octubre del mateix any. I, a partir d’aquí neix l‘interès de Miró per l’art tèxtil.
Però el tema principal del meu llibre és Miró i Mont-roig. És una llarga, molt llarga relació. Miró va arribar per primer cop a Mont-roig el 1911, tenia divuit anys. Hi va fer estades d’uns tres mesos fins el 1976. Són seixanta-cinc anys gaudint del blau intens de la mar en els dies de serè, del vent mestral, de passejar pels camins de Les Pobles observant com anava creixent algun pal de ballarí de les atzavares, o fruint del moment en que la seva mà acaronava la pedra roja de la muntanya de la Mare de Déu de la Roca. Miró arribava al mas amb la primavera. Com les orenetes.
El llibre és cenyeix fonamentalment en situacions relacionades amb Mont-roig. Com explicava abans, el seu mas, no és un diorama on Miró i d’altres amics seus actuen, entren i surten. S’intenta reflectir la vida d’aquell entorn pagès de Les Pobles. Hi ha el soroll de les ones de la platja de la Pixerota, l’aigua lliscant pels recs dels horts, els grills, el tossut bordar dels gossos… i el xiscle de l’oreneta.
El Pal de ballarí (vers l’escala de l’evasió) i el xiscle de l’oreneta ben bé poden explicar
l’evolució de l’obra de Miró i la seva relació amb Mont-roig. Ambdós, com tota l’obra de Joan Miró són una miroia. Atreuen la mirada.
PRESENTACIONS DEL LLIBRE
La primera fou al Centre Miró de Mont-roig, el 24 de març de 2018. Menys d’un mes després l’Ajuntament en una vergonyosa decisió el va fer tancar (veure el punt ”84”).
La segona fou en un espai que m’era molt grat, al Museu d’Art Modern de Tarragona, amb la participació de la seva directora Rosa Ricomà. El 18 de maig.
El 4 de desembre va ser a la Llibreria Altair de Barcelona. Aquí vaig comptar amb la participació de Vicenç Altaió. Que havia fet un exquisit text introductori en el llibre. Un bon amic (veure el punt “83”).
El 25 de febrer de 2019, al Centre de Lectura de Reus.
I el 25 de juliol de 2019 al Centre Grau-Garriga d’Art Tèxtil Contemporani. Era el primer acte que es celebrava a Can Quitèria. Vull remarcar l’entusiasme per preparar aquesta presentació de l‘amic Ramon Grau, nebot de l‘artista Josep Grau Garriga (veure el punt “79”).
TELEVISIONS
Canal Reus va emetre un reportatge, que van fer al Centre Miró, sobre el llibre que van enregistrar el 22 de març de 2018. Es va emetre al programa “Mont-roig al dia”, al capítol 20 del 29 de març. Veure (del minut 21,23 al 24,11):
https://www.youtube.com/watch?v=ezvv6KK0NTs&feature=youtu.be
També van venir des de la delegació de TV3 de Tarragona. Ho van enregistrar el 25 de març. Van dir que ho emetrien al “Telenotícies comarques” d’algun dels següents dies. La sorpresa fou que ho van fer el dia 29 al “Telenotícies”. Va tenir una gran audiència. Veure (del minut 40,51 al 42,22):
Addenda
Voldria aprofitar per agrair els textos que van escriure:
“El mironià de Mont-roig” de Xavier García (El Punt Avui, 16 d’abril de 2018)
“El Miró de Mont-roig” d’Oriol Pi de Cabanyes (“La Vanguardia”, 20 de juny de 2018)
També el llarg comentari de Lluis Permanyer a Radio Barcelona, en el programa “Soroll Barcelona” del 25 d’abril de 2018.
.
.
.
Centre Miró (24-3-2018) Centre Miró (24-3-2018). Alfred Arola, Martí Rom i Miquel Anguera
Museu d’Art Modern de Tarragona (18-5-2018). Rosa Ricomà i Martí Rom Llibreria Altair (4-12-2018). Martí Rom i Vicenç Altaió
Centre de Lectura de Reus (25-2-2019). Martí Rom i Montserrat de Anciola Enregistrament del Canal Reus TV
Enregistrament de TV3 Notícia de TV3
.
.
Centre Grau-Garriga d’Art Tèxtil Contemporani de Sant Cugat (25-7-2019). Martí Rom i Ramon Grau Presentació a Sant Cugat
