Marti Rom

Altre lloc gestionat amb el WordPress

(63) TERESA LLÀCER: UNA PINTORA MONT-ROGENCA

General
Marti Rom

Acabava de fer el documental sobre Jacint Salvadó (veure notícia 62 d’aquesta “Hemeroteca particular”) i vaig pensar que calia fer-ne un altre sobre una mont-rogenca que era també una important artista, la Teresa Llàcer.

Jo de xiquet quan anava de vacances a Mont-roig ho feia a un xalet que l’avi Francesc Rom Serra, era paleta, va construir el 1933, a tocar del mar. Tenia un aire noucentista. A dalt hi deia “Casal Miramar”; el 1964 es va transformar en un nou xalet d’aire més modern. Allà vivíem aïllats de tothom. Hi havia uns pocs masos a prop; al costat hi havia la caseta de cal “Beatet” amb la munió de germans. El poble quedava lluny, a uns sis quilòmetres terra endins. Quan arribaven les festes del poble, o en alguna altre ocasió, la família s’allotjava a la casa dels meus besavis materns, al carrer d'Amunt núm. 15. Unes cases més avall, la primera pujant a la dreta, era “cal Pellicer”. Els pares o avis m’havien comentat algun cop que una filla d’aquella casa era una rellevant pintora que feia anys que vivia a Barcelona. Si pujava a Mont-roig tan sols jo a les festes, anava a casa de la meva avia paterna, a “cal Panadero”, al carrer ara dit de carrer de Francesc Riba i Mestre núm. 6 i 8.

Finalment vaig conèixer a la Teresa Llàcer el 1990, quan li vaig fer aquell text pel “Ressò mont-rogenc”, “Teresa Llàcer: pintar, pintar, pintar” (núm. 33 i 34, 2n i 3r trimestre 1990), el teniu a l’arxiu annexat. Per aquest text va fer la portada de la revista, un bonic gravat d’una vista de la muntanya de la Mare de Déu de la Roca de Mont-roig.

Des d’aleshores havia anat seguint les exposicions que feia regularment a la Galeria Comas, a la part superior del passeig de Gràcia, als dits “Jardinets de Gràcia”. Vaig fer un altre text pel “Ressò mont-rogenc”: “Teresa Llàcer, noves impressions” (núm. 40, 1r trimestre 1992).

Un dia de maig del 2001 vam anar a casa seva a enregistrar el documental. La Teresa vivia en una torre gairebé davant de la porta del Parc Güell. La seva pintura beu de Ramon Sanvisens, que havia estat el seu mestre a Belles Arts i després van conviure junts molts anys. Aquest havia estat deixeble de Joaquim Mir. En la pintura de Teresa Llàcer és present aquesta connexió amb Mir, mitjançant Sanvicens, aquells colors forts que descriuen impressions transcendents dels paisatges estimats: Mont-roig i Canyelles (Garraf); en aquest darrer seguint a Mir.

El documental es va estrenar aprofitant l’exposició que va fer a l’Església vella de Mont-roig (agost de 2001).

Hi ha vinculació especial amb la Teresa Llàcer. A l’hora de dinar d’aquell dia de l’enregistrament va baixar, des de Sant Cugat, la Glòria. A la tarda nosaltres estaríem pràcticament enregistrant plans de casa seva, els seus quadres… la Glòria podria estar amb la Teresa. Aquella casa té un bonic jardí on hi romanen un bon grapat de gats; la Teresa els hi té una autèntica passió. Al cap d’una bona estona entre la Teresa i la Glòria em vam convèncer (no ho estava gaire) d’endur-nos una gateta negre que tenia unes poques setmanes. Fou el primer gat que va sortir del amagatall on es resguardaven quan s’hi van acostar. El Llorenç Soler, que feia la càmera, en deia que m’ho pensés bé; el Raül Fabregat, que l’ajudava, que els gats eren una bona companyia. Vam marxar cap a Sant Cugat amb la gateta negre. La Glòria, aquell mateix dia, li va posar el nom de “Nit”. La meva filla Clara, que aleshores tenia divuit anys, donava salts d’alegria. Ara, juliol de 2016, quinze anys després, la “Nit” encara viu amb nosaltres. Es la reina de la casa.

Els gats són un tema recurrent en l’obra de Teresa Llàcer, els podeu trobar en molts quadres i gravats seus.

Cada any, quan arriba els vols de Nadal, un ja espera amb atenció l’arribada d’un sobre amb la característica lletra de la Teresa Llàcer. A dins hi ha un gravat amb una dedicatòria. Jo el poso en un lloc preeminent de la llibreria del menjador i no el trec fins que arriba el del següent any. Aleshores el guardo en una carpeta especial. Algun cop, potser  hauré de fer-los emmarcar tots junts o en varis conjunts. Gràcies Teresa.