En el punt “18” d’aquesta “Hemeroteca particular” parlava de la col·laboració a la revista francesa “CinemAction”, en el número extra 10-11 sobre “Cinéma d’avant-garde” (primavera – estiu de 1980), amb el text “Espagne – Cinéma militant”. “De Franco a Juan Carlos”: “Avant la mort du Caudillo” i “Après Franco”. Deia que a la revista que dirigia Guy Hennebelle hi deuria connectar en alguna de les tres edicions (1978 al 1980) de les “Confrontations” de Perpinyà que vaig assistir.
Des de la llunyania d’uns trenta anys, penso que aquest també fou el camí per arribar a publicar a una altra revista francesa, “La revue du cinéma / Image et son”. El 1980, amb l’absorció de la revista “Ecran”, obtindrà una major difusió (uns 34.000 exemplars) i es dirigirà a un públic més cinèfil. Va ser una revista de llarg recorregut, del 1965 al 1992.
Em van demanar dos textos, ells feien la proposta del tema. El primer fou “Le cinéma espagnol après Franco: de la politisation au désenchantement” que es va publicar en el núm. 361 (maig 1981), pàg. 79 a 95. Es el primer arxiu annexat.
Aquest text, que vaig fer en espanyol i ells el van traduir, va ser després inclòs en el llibre, coordinar per Joaquim Romaguera i Esteva Riambau, “La historia y el cine” (Editorial Fontamara, 1983), pág. 137 a 158, dins del capítol dedicat a “El cine y la perspectiva contemporánea de la historia”. El seu títol era “El cine español después de Franco (1975-1980): De la politización al desencanto”.
Gairebé al final d’aquest text feia un comentari sobre la prohibició d’exhibició (12 de desembre de 1979) de la pel·lícula “El crimen de Cuenca” (1979) de Pilar Miró. La pel·lícula tractava d’uns fets succeïts a la dècada dels anys deu a l’Espanya profunda, de les tortures de la Guardia Civil a uns pastors inculpats de la mort d’un company.
L’1 de febrer de 1980 sis guàrdies civils van ser assassinats per ETA. En aquells primers anys de la democràcia es vivien continus atemptats i com a resposta visceral allò que en deien “ruido de sables” a les sales d’oficials de les casernes militars. La pel·lícula es va prohibir, fou l’única en democràcia. Aquest estat d’amenaça involucionista va culminar en el cop d’estat del 23-F de 1981. Finalment “El crimen de Cuenca” es va estrenar en ple mes d’agost a Barcelona (14-8-1981) i amb la classificació de pel·lícula “S”. Entre 1978 i 1983 es classificaven amb aquesta denominació aquelles que es permetia la seva exhibició i que estaven entre el famós “destape” i el porno suau; es passaven a sales especials. Pilar Miró seria la nova directora general de cinematografia amb l’accés al govern del partit socialista (per les eleccions del 28 d’octubre de 1982).
Com a conseqüència d’aquell comentari final de l’article anterior, i encara quan estava prohibida a l’Espanya democràtica (?), em van demanar, també a “La revue du cinéma / Image et son / Ecran” que fes un article dedicat a “El crimen de Cuenca”. Es va publicar en el núm. 369 (febrer 1982), pàg. 60 a 63, a la secció “Cinémas du monde”. El seu títol era “L’affaire du film Le crime de Cuenca (ou les résidus du franquisme)”. Es el segon arxiu annexat.
En aquests dos textos calia descriure amb cert detall l’evolució del context sociopolític, explicar el que representava la fi del franquisme, la transició i l’inici de la democràcia. Com els residus del franquisme encara dominaven la vida política, com la democràcia venia acompanyada d’una importat crisi econòmica que va dur a l’atur molts treballadors, com l’aplaudida “Transició” era un parany…
.
.
.
